Barcelona y su idea de realidad

El otro día paseaba por el barrio que me vio nacer: Gràcia Nova y me costó reconocer en él el espíritu de Pasqual Maragall que nos convirtió en la ciudad activa, dinámica y respetuosa que fue copiada y admirada por el mundo entero, y que hoy nos sigue sorprendiendo con iniciativas tan peregrinas como el carril bici descendiente en la calle Sardenya. Una calle con manifiesta inclinación en la que ahora habrá menos  espacio para la circulación y provocará mayores retenciones, mayor contaminación (acústica y atmosférica), y todo ello siendo claramente palpable que el vehículo que más se utiliza en ese barrio es la motocicleta, precisamente por sus constantes subidas y bajadas. Como digo, sorprendente.

Además de pasear, hice el pequeño ejercicio de preguntar a los comerciantes cómo iba la cosa, si estaba el barrio animado. La respuesta fue unánime: el barrio no está bien, a la gente se le hace muy difícil continuar con el negocio: Barcelona está triste. Esa es la realidad: una Barcelona repleta de espacios públicos sin orden ni sentido como la "superilla" del barrio de Poblenou, una Barcelona que bate todos los récords en siniestralidad (Eixample es el distrito con más accidentes de toda España), en precariedad humana (con más de 3000 vagabundos que deambulan por cajeros y portales -¿sabían que un vagabundo tiene una esperanza de vida de 58 años?), los precios de las viviendas ya sean de compra o alquiler son del todo impresentables, se ha batido el récord del precio del alquiler más alto de la historia, más de 75.000 personas buscan trabajo, los narcopisos y un sinfín de escenarios que nos conducen a una realidad que en modo alguno debemos aceptar y que debemos combatir por todos los medios.

Y claro, debo rememorar una conversación que mantuve hace unos meses con un amigo filósofo, que me dijo que si Barcelona seguía así, su marca perdería su significación. La verdad es que no le presté mucha atención, pero toda esta decadencia se manifestó claramente, al atender a sus pensamientos sobre cómo fueron los atentados de Barcelona y Cambrils, la inestabilidad política y social que se vive en la ciudad, una masificación turística que no se ha sabido redistribuir por la ciudad sino que se ha concentrado en determinados puntos de la misma y como eje central la ruta Gaudí, un claro desánimo a las políticas municipales que están generando un efecto negativo en la economía así como en las desigualdades sociales, etc. Todo ello me conduce a afirmar, que si no se corrige el rumbo de los acontecimientos que conforman la esencia misma de los barceloneses, la ciudad vanguardista que era se perderá para pasar a ser una ciudad más en el globo, una copia de modelos distintos que no son reflejo de nuestra autenticidad y protagonismo de antaño.

Volvamos a recuperar Barcelona, volvamos a recuperar el espíritu de Maragall y fijemos las bases de la que deberá ser la mejor ciudad del mundo. Y digo la mejor por un solo motivo: porque puede serlo. Para ello, no debemos renunciar a nada, solo con un nuevo proyecto de gestión social podremos decidir entre el todo y la nada, entre el entusiasmo y la frustración, entre el progreso o el estancamiento, entre el futuro y la malévola realidad actual.

Los barceloneses debemos ser exigentes. Las políticas municipales deben apartarse de la ideología individual, para dar paso al pragmatismo funcional, que solo nos puede llevar a la solución óptima de los problemas globales y del aprovechamiento máximo de los recursos públicos. Ya son demasiados los indicadores que nos alertan de una desigualdad social galopante, que si no se corrige de inmediato va a ser muy difícil recuperar.

Será la sociedad barcelonesa la que decida su futuro, la que deberá tener en cuenta qué hacer  para mejorar su día a día, en definitiva, decidir qué realidad quiere vivir y no tener que vivir una idea de la realidad, que nos han vendido desde el municipalismo populista.

Daniel Vosseler


Barcelona i la seva idea de la realitat

L'altre dia passejava pel barri que em va veure néixer: Gràcia Nova, i em va costar reconèixer l'esperit de Pasqual Maragall va convertir Barcelona en la ciutat activa, dinàmica i respectuosa que va ser copiada i admirada pel món sencer, i que avui ens segueix sorprenent amb iniciatives tan pelegrines com el carril bici descendent al carrer Sardenya. És un carrer amb inclinació en el que ara hi haurà menys espai per a la circulació, més retencions i major contaminació (acústica i atmosfèrica). Tot això sent clarament palpable que el vehicle que més s'utilitza en aquest barri és la motocicleta, precisament per les seves constants pujades i baixades. Com dic, és sorprenent.

A més de passejar, vaig fer el petit exercici de preguntar als comerciants com anava la cosa, si el barri estava animat. La resposta va ser unànime: el barri no està bé, a la gent se li fa molt difícil continuar amb el negoci: Barcelona està trista. Aquesta és la realitat: una Barcelona plena d'espais públics sense ordre ni sentit com la "superilla" del barri del Poblenou. Una Barcelona que bat tots els rècords en sinistralitat (l’Eixample és el districte amb més accidents de tot Espanya), en precarietat humana (amb més de 3000 sensesostres que hi ha a caixers i portals - ¿sabíeu que un rodamón té una esperança de vida de 58 anys?-), els preus dels habitatges ja siguin de compra o lloguer són del tot impresentables, s'ha batut el rècord del preu del lloguer més alt de la història, més de 75.000 persones busquen feina, els narcopisos i una infinitat d'escenaris que ens condueixen a una realitat que de cap manera hem d'acceptar i que hem de combatre per tots els mitjans.

I és clar, he rememorat una conversa que vaig mantenir fa uns mesos amb un amic filòsof, que em va dir que si Barcelona seguia així, la seva marca perdria la significació. La veritat és que no li vaig prestar molta atenció, però tota aquesta decadència es va manifestar clarament, en atendre als seus pensaments sobre com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils, la inestabilitat política i social que es viu a la ciutat, una massificació turística que no s'ha sabut redistribuir per la ciutat sinó que s'ha concentrat en determinats punts de la mateixa i com a eix central en la ruta Gaudí, un clar desànim a les polítiques municipals que estan generant un efecte negatiu en l'economia així com en les desigualtats socials, etc.  Tot això em condueix a afirmar, que si no es corregeix el rumb dels esdeveniments que conformen l'essència mateixa dels barcelonins, la ciutat avantguardista que era es perdrà per passar a ser una ciutat més en el globus, una còpia de models diferents que no són reflex de la nostra autenticitat i protagonisme d'antany.

Tornem a recuperar Barcelona, ​​tornem a recuperar l'esperit de Maragall i fixem les bases de la que haurà de ser la millor ciutat del món. I dic la millor per un sol motiu: perquè pot ser-ho. Per a això, no hem de renunciar a res, només amb un nou projecte de gestió social podrem decidir entre el tot i el no-res, entre l'entusiasme i la frustració, entre el progrés o l'estancament, entre el futur i la malèvola realitat actual.

Els barcelonins hem de ser exigents. Les polítiques municipals han de apartar-se de la ideologia individual, per donar pas al pragmatisme funcional, que només ens pot portar a la solució òptima dels problemes globals i l'aprofitament màxim dels recursos públics. Ja són massa els indicadors que ens alerten d'una desigualtat social galopant, que si no es corregeix immediatament serà molt difícil recuperar.

Serà la societat barcelonina la que decideixi el seu futur, la qual haurà de tenir en compte què fer per millorar el seu dia a dia, en definitiva, decidir quina realitat vol viure i no haver de viure una idea de realitat que ens han venut des del municipalisme populista.